martes, 7 de octubre de 2008

Lo Port Mont Caro (Tortosa)

Els ports de Tortosa, o “Lo Port”, són un massís de relleu molt complex, una serralada sortida del no res al sud de la nostra estimada Catalunya. Els meus avis hi tenen una caseta modesta, una caseta que en són quatre en realitat, ja que els pares dels meus avis la van construir. Aquests van tenir tres fills i una filla, per aquest motiu quan van morir la van heretar tots quatre. La casona va ser dividida en quatre casetes a l’interior, però per fora seguia sent una casona, amb quatre portes.Recordo els meus estius d’infantesa al Port, eren plens de papallones, cabres salvatges, ocellets, porcs senglars... Tots els cosins junts. Però va arribar un punt en que ja no volia passar una setmana de la meva vida allí, m’avorria, ja no m’agradava anar a caçar papallones, ni deixar menjar a la terrassa per les nits per veure d’amagat un porc senglar. Les excursions al Mont Caro, a peu, ja no tenien gracia. Al Mont Caro anàvem a veure les cabres salvatges, però cada cop n’hi havia menys. Quasi no plovia i el ventall de verds pistatxo i verd blau que anys enrere oferia aquell paratge havia esdevingut un ventall de verds grocs i marrons. Hi havia perill d’incendis. L’aigua de la cisterna que abans s’omplia amb la pluja es secava. Anar al Port ja no era el mateix.Quan vaig començar a viatjar sola per aquests móns de Déu i vaig descobrir amb sorpresa que enllorava les muntanyes de les nostres terres em vaig endur una sorpresa amb mi mateixa. Tot allò que abans em cridava l’atenció, com els paisatges de Bèlgica, Escòcia, Irlanda que són plans i verds, ara els trobava insulsos, no hi veia màgia allí. No hi havia papallones. El sol no em cremava la cara ni m’escalfava les passejades. Desprès de quatre mesos vivint en terres franceses i tres en irlandeses em vaig adonar que mai no existirà un paratge com el de les meves terres. Era a l’avió, sobrevolant Catalunya, i vaig veure aquelles serralades... el cor se’m va encongir i una llàgrima em va delatar, hi ha amors i lligams que són per sempre, jo duc la terra del Port a les venes, el seu sol al cor i les papallones al record.Sempre que puc vaig a trobar-me amb el meu estimat Port, qualsevol excusa és bona, encara que sigui anar a buscar rovellons i patatetes. Però per mantenir aquest lligam he hagut d’anar viatjant. Sovint en un carrer d’Irlanda l’olor d’humitat i fulles de tardor em recordava aquells temps en què el fang s’incrustava a les vambes després d’una excursió a Cova Avellanes. En terres llunyanes records d’infantesa.

No hay comentarios:

Vive como si tuvieras que morir mañana, piensa como si nunca tuvieras que morir.
La gente suele preguntar, ¿por qué te dedicas a perder el tiempo? muy simple, no pierdo nada que no sea mío.